Uff, quin munt de dies sense escriure res de res. Com que acaba de començar un nou any és bon moment per fer una mica de balanç de l'any que ha passat.
Ha estat un any molt llarg i que ha donat molt de sí. Un any on he pogut assolir un gran repte com la Transpyr i participar en altres curses i marxes ciclistes però, també un any en que no me he trobat gens bé interiorment. Ha estat complicat compaginar la dedicació a l'esport amb la família i amb els meus problemes. Aquest any també he conegut a molta gent i quan dic conèixer ho dic en tots els sentits, es a dir, pel bo i pel dolent però, la vida és així de dolça i amarga al mateix temps. Segur que jo també hauré fet o dit coses que no han agradat. Encara així considero molt positiu aquest 2011. He aconseguit mantenir allunyades les lesions i molèsties d'altres anys que sempre han tallat la meva progressió i per tant la meva evasió. Només per aquest aspecte podria dir que ha estat tot un èxit.
Recordo com vaig començar a entrenar al mes de gener passat i tota l'evolució fins l'estiu. Ara, amb la perspectiva que dóna tot un any després, em sembla realment complicat tornar a fer el mateix.
Aquest 2012 el repte és més gran, més difícil i més compromès. No serà la Transpyr ni cap cursa o marxa per etapes però només mantenir l'estat de forma i participar en alguna marxa marató de btt o duatló ja serà tot un èxit per a mi.
dilluns, 2 de gener del 2012
dimarts, 24 de maig del 2011
Entrenant en el temps
Avui he fet una volta amb la bici de carretera que m'ha transportat en el temps. He viatjat al passat i les sensacions i emocions que he viscut avui m'han ajudat a veure i entendre moltes coses.
La veritat és que he sortit de casa gens convençut del que havia de fer. Volia fer un entreno llarg com els que acostumo a fer els dissabtes o diumenges, de més de 100 quilòmetres, però al mateix temps no estava segur, em semblava que era perdre el temps i que seria més profitós un entreno més curt i de més qualitat. He sortit de Tortosa i he començat a fer quilòmetres i pujar per Prat de Comte amb direcció a Horta de Sant Joan. Una vegada a l'altura d'Horta he decidit continuar per la mateixa carretera. Anava una mica tocat perquè tota la pujada fins la cruïlla d'Horta bufava el vent de cara i s'ha fet més dur del que esperava. A partir d'aquí he passat una fase complertament "out". La meva ment viatjava lliure i sense centrar-me en la bicicleta. Els quilòmetres i minuts anaven passant. Quan he arribat a Vallderrobles he pres consciència del que estava fent i sobretot del que volia fer, és a dir, per on volia continuar. Així que, sense parar a pensar un segon, he agafat la carretera a Fuentespalda. En aquesta carretera a Fuentespalda i sobretot en la d'Herbés i la pujada a Torremiro he estat recordant moltes coses. Feia molts anys que no passava per aquestes carreteres i els records han arribat clars i nítids com si només haguessin passat un parell de setmanes quan passava per Herbés mentre acompanyava a Cesar, gran amic de tota la vida, que participava en la primera edició de la Cursa del Llop. Les rises, les confidències, els desitjos... tot em venia a la ment.
La veritat és que res ha canviat en el paisatge tot estava tal i com ho recordava. El que havia canviat era jo. Tal i com anava recordant les sensacions, les emocions i els pensaments que tenia fa quasi 20 anys veia com el meu món havia canviat. Com canviem les persones, és increïble.
El dia ha estat llarg, 7 hores, però realment profitós. Si no ho ha estat, físicament, la millor sortida segur que el meu esperit ha rebut el millor entrenament possible.
La veritat és que he sortit de casa gens convençut del que havia de fer. Volia fer un entreno llarg com els que acostumo a fer els dissabtes o diumenges, de més de 100 quilòmetres, però al mateix temps no estava segur, em semblava que era perdre el temps i que seria més profitós un entreno més curt i de més qualitat. He sortit de Tortosa i he començat a fer quilòmetres i pujar per Prat de Comte amb direcció a Horta de Sant Joan. Una vegada a l'altura d'Horta he decidit continuar per la mateixa carretera. Anava una mica tocat perquè tota la pujada fins la cruïlla d'Horta bufava el vent de cara i s'ha fet més dur del que esperava. A partir d'aquí he passat una fase complertament "out". La meva ment viatjava lliure i sense centrar-me en la bicicleta. Els quilòmetres i minuts anaven passant. Quan he arribat a Vallderrobles he pres consciència del que estava fent i sobretot del que volia fer, és a dir, per on volia continuar. Així que, sense parar a pensar un segon, he agafat la carretera a Fuentespalda. En aquesta carretera a Fuentespalda i sobretot en la d'Herbés i la pujada a Torremiro he estat recordant moltes coses. Feia molts anys que no passava per aquestes carreteres i els records han arribat clars i nítids com si només haguessin passat un parell de setmanes quan passava per Herbés mentre acompanyava a Cesar, gran amic de tota la vida, que participava en la primera edició de la Cursa del Llop. Les rises, les confidències, els desitjos... tot em venia a la ment.
La veritat és que res ha canviat en el paisatge tot estava tal i com ho recordava. El que havia canviat era jo. Tal i com anava recordant les sensacions, les emocions i els pensaments que tenia fa quasi 20 anys veia com el meu món havia canviat. Com canviem les persones, és increïble.
El dia ha estat llarg, 7 hores, però realment profitós. Si no ho ha estat, físicament, la millor sortida segur que el meu esperit ha rebut el millor entrenament possible.
divendres, 20 de maig del 2011
Un repte un somni
Quan tens un objectiu a la ment tot és més fàcil. Marcar-se fites, sobretot si són fites relativament assequibles, ens ajuda a superar-nos física i mentalment, o així m'ho sembla a mi. No vull dir que el camí per aconseguir allò que t'has marcat sigui fàcil, de fet és realment difícil. Però facilita la vida en el sentit que tot gira sobre el mateix objectiu. De sobte la rutina del dia a dia es converteix en una maquinària dissenyada per aconseguir les fites marcades, els reptes somiats.
El meu repte fins fa pocs mesos era simplement ser feliç. Repte complicat de veritat. Complicat perquè la felicitat personal està estretament lligada a la felicitat de la gent que també forma part de la teva vida i com tots sabem moltes vegades la felicitat suposa sacrificis que no et fan feliç però... d'alguna manera et faran feliç a mig/llarg termini.
El repte de ser, sobretot, feliç no ha canviat però, l'he ampliat amb un altre tipus de repte. Per aquest 2011 m'he proposat participar en la Transpyr. El repte també inclou acabar-la si no no tindria cap gràcia. Per tant porto uns quants mesos preparant el meu "cos" per afrontar aquesta prova.
Encara que de petit no vaig tenir l'oportunitat de fer esport, vaig iniciar-me amb més de 20 anys, sempre m'han agradat els esports de gran fons on la capacitat mental ha de ser proporcional a la capacitat de resistència física. El ciclisme sempre m'ha semblat l'esport que reuneix aquesta combinació de capacitats i va ser a través del triatló que vaig aprendre a gaudir del sofriment sobre una bicicleta. Bicicleta de carretera o tot terreny sempre m'ha agradat patir.
Ara, amb més de 40 anys i després de molts anys perduts vull tornar a ser jo i, que millor manera de retrobar-me que exigint al mes cos allò que sempre m'ha demanat.
El meu repte fins fa pocs mesos era simplement ser feliç. Repte complicat de veritat. Complicat perquè la felicitat personal està estretament lligada a la felicitat de la gent que també forma part de la teva vida i com tots sabem moltes vegades la felicitat suposa sacrificis que no et fan feliç però... d'alguna manera et faran feliç a mig/llarg termini.
El repte de ser, sobretot, feliç no ha canviat però, l'he ampliat amb un altre tipus de repte. Per aquest 2011 m'he proposat participar en la Transpyr. El repte també inclou acabar-la si no no tindria cap gràcia. Per tant porto uns quants mesos preparant el meu "cos" per afrontar aquesta prova.
Encara que de petit no vaig tenir l'oportunitat de fer esport, vaig iniciar-me amb més de 20 anys, sempre m'han agradat els esports de gran fons on la capacitat mental ha de ser proporcional a la capacitat de resistència física. El ciclisme sempre m'ha semblat l'esport que reuneix aquesta combinació de capacitats i va ser a través del triatló que vaig aprendre a gaudir del sofriment sobre una bicicleta. Bicicleta de carretera o tot terreny sempre m'ha agradat patir.
Ara, amb més de 40 anys i després de molts anys perduts vull tornar a ser jo i, que millor manera de retrobar-me que exigint al mes cos allò que sempre m'ha demanat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)