Quan tens un objectiu a la ment tot és més fàcil. Marcar-se fites, sobretot si són fites relativament assequibles, ens ajuda a superar-nos física i mentalment, o així m'ho sembla a mi. No vull dir que el camí per aconseguir allò que t'has marcat sigui fàcil, de fet és realment difícil. Però facilita la vida en el sentit que tot gira sobre el mateix objectiu. De sobte la rutina del dia a dia es converteix en una maquinària dissenyada per aconseguir les fites marcades, els reptes somiats.
El meu repte fins fa pocs mesos era simplement ser feliç. Repte complicat de veritat. Complicat perquè la felicitat personal està estretament lligada a la felicitat de la gent que també forma part de la teva vida i com tots sabem moltes vegades la felicitat suposa sacrificis que no et fan feliç però... d'alguna manera et faran feliç a mig/llarg termini.
El repte de ser, sobretot, feliç no ha canviat però, l'he ampliat amb un altre tipus de repte. Per aquest 2011 m'he proposat participar en la Transpyr. El repte també inclou acabar-la si no no tindria cap gràcia. Per tant porto uns quants mesos preparant el meu "cos" per afrontar aquesta prova.
Encara que de petit no vaig tenir l'oportunitat de fer esport, vaig iniciar-me amb més de 20 anys, sempre m'han agradat els esports de gran fons on la capacitat mental ha de ser proporcional a la capacitat de resistència física. El ciclisme sempre m'ha semblat l'esport que reuneix aquesta combinació de capacitats i va ser a través del triatló que vaig aprendre a gaudir del sofriment sobre una bicicleta. Bicicleta de carretera o tot terreny sempre m'ha agradat patir.
Ara, amb més de 40 anys i després de molts anys perduts vull tornar a ser jo i, que millor manera de retrobar-me que exigint al mes cos allò que sempre m'ha demanat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada